HISTÒRIA D'UNA FOTOGRAFIA

EL TERRAT

Va ser ella qui li va fer la fotografia amb la càmera que ell mateix li havia regalat feia poques hores pel seu vintitresè aniversari. Se la mirava mentre el vent li acariciava els cabells daurats i la delicada pell blanca, fent ballar el vestit de flors vermell que duia. 

Acabaven de tornar del centre de la ciutat, i el terrat sempre era un bon lloc de descans i conversa. Des d'allà s'hi veia la Sagrada Familia i els balcons dels veïns; com ara el d'en Pere, el fill de la veïna del tercer que tot just començava a caminar. Era Juliol, i la calor no perdonava fins tot just tocades les sis o quarts de set de la tarda, moment en que els dos aprofitaven per trobar-se davant la catedral i sortir a fer un tomb pels parcs de la ciutat. Perdre's pels barris més inhòspits, tot descobrint botigues i paradetes, era sempre una bona opció. A ella la captivaven els llibres i postals antigues, i ell no podia fer altra cosa que mirar-se-la mentre remenava, curiosa, les caixes amb petites reliquies que algun dia algú havia oblidat.  

Cada dijous a les sis de la tarda (quarts de set per ella) davant la catedral. 

I d'entre tots els dies possibles d'una setmana, el seu aniversari protagonitzava aquell últim dijous de mes. I res era diferent a un altre dijous. Ell l'esperava assegut a les escales de la catedral, vestit amb aquella camisa blanca que tant bé li quedava. I ella arribava, com sempre, mitja hora tard fonent-se entre excuses i cabells que s'havien escapat del recollit que tant li agradava, i que li queien a la cara. Aquell dijous, però, no duia el vestit verd. En vestia un de vermell. Amb una camisa blanca entre les mans i un bolset de palla que semblava tret d'una botiga de camp, va saludar-lo més entusiasmada que mai. Estava contenta. No només perquè no abandonava el somriure que portava dibuixat a la cara des que havia arribat, sinó perquè els ulls li brillàven com mai. Van saludar-se amb aquella timidesa que feia setmanes, de fet mesos, que perdurava plena de complicitat i tendresa. Van enfilar camí endinsant-se pel Barri Gòtic. Ella no feia altra cosa que xerrar sobre el que li havia passat durant la setmana i fer crítiques innocents del que no li semblava ètic. I ell l'escoltava deixant anar, de tant en tant, algun comentari tímid però amb criteri, el qual provocava el silenci en ella i se l'escoltava amb atenció.

I com cada dijous abans de pujar al terrat, la plaça de la font al costat de casa els robava aquells cinc minuts que destinaven a debatre sobre el que feia estona que era tema de conversa. Van seure a la gespa encara humida sota els arbres. Va ser llavors quan li va donar el regal. Ella, fascinada i embaladida amb l'objecte, va abraçar-lo amb aquella energia que desprenia dia sí i dia tambél, i van caure deixant-se acaronar per la fonja gespa. Ell volia fer-li la primera foto de la càmera, però ella s'hi va negar dient que volia fotografiar alguna cosa més important que ella mateixa.

Va ser llavors, al pujar al terrat, mentre ell mirava despistat la finestra que donava a l'habitació d'ella i somiava en poder entrar-hi potser algun dia tot descobrint els detalls més sorprenents que segur que hi amagava; quan ella li va fer la primera foto de la càmera que guardaria per molt temps.

I ell se la mirava mentre el vent li acariciava els cabells daurats i la delicada pell blanca, fent ballar el vestit de flors vermell que duia. 

ESBÓS

PROCÉS AMB IMATGES